Primer exemple:
Barcelona, fa uns quants anys, tenia unes magnífiques col·leccions, repartides en diferents museus monogràfics, de ceràmica, sabates, vestits, etc.
Totes aquestes col·leccions foren reunides, a la mateixa ciutat, en un sol museu que s'anomenà Museu del Disseny. En unificar-se totes les peces sota un mateix sostre, per qüestions d’espai es va haver de decidir què s'exposava i, cosa no menys important, com s’exposava:
Fem una mostra cronològica barrejant materials: vestits, ceràmica, mobles, …?
Exposem, contràriament, separant materials però sense tenir en compte la cronologia?
Cerquem relacions entre objectes d'èpoques i materials diferents i construïm un relat conceptual o estètic?
Ja veiem que, només pensant-hi un moment, les possibilitats són múltiples.
És evident que el discurs que ofereix un museu mai no és assèptic, mai; teixeix de manera subtil les conclusions del visitant i fa que aquest es plantegi allò que l'exposició li proposa. És molt complicat que el visitant miri amb suspicàcia les propostes de la institució.
Com sabeu, l'any 2023, el granadí José Luís de Vicente fou nomenat director del Museu del Disseny, museu al que va canviar el nom (Disseny Hub Barcelona). Passats dos anys i mig, De Vicente renunciava al càrrec després de les diferents queixes que es donaren, sobretot, per la construcció d'una nova proposta museogràfica i el trasllat a reserves de bona part de les peces abans exposades.
Si visiteu el museu a dia d'avui, us trobareu que a l'exposició principal, Matter Matters, se us explica les relacions entre la terra i els materals emprats en els diferents objectes apilats, sense sentit cronològic ni geogràfic, com si fóssiu en un magatzem. Les relacions establertes són de doble direcció: com el fang, provinent de la terra, és la matèria primera de la ceràmica, o com n'és de perniciós el plàstic per a la seva petja en l'ecosistema.
El nus de tot plegat, però, és que quan el visitant surt del museu, en cap cas ha pogut copsar la importància de la ceràmica valenciana, ni veure un tinell català històric ni, tan sols, poder apreciar l'exquisidesa del vidre català del s. XVIII.
En definitiva, les arts aplicades dels països catalans han desaparegut; i no perquè no hi hagi algun objecte exposat, pocs, sinó perquè aquestes peces serveixen per explicar quelcom que no té res a veure amb el país. Hi trobareu, per tant, una exposició impersonal, possible en qualsevol punt del planeta.
Podem dir el que volguem de De Vicente, però la qüestió és que ell no va fer res que no li fos encarregat i aprovat des de l'Ajuntament de Barcelona. I ho dic perquè sempre és fàcil atacar sense pensar que, al cap i a la fi, ell no deixa de proposar, però qui compra és el poder polític.
Segon exemple:
Manuel J. Borja-Villel, l'abril del 2023, fou nomenat assessor del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
L'entrada de Borja-Villel a la Generalitat, amb un sou anual de 100.000 euros, va venir marcada per la inconcreció absoluta en la seva feina.
Ningú sabia què havia de fer. Primer es va dir que monitoritzaria l'ampliació del MNAC per tal de refundar-lo, creant així un cert malestar en la direcció del museu català; després, però, va quedar en entredit aquesta tasca.
De moment, només sabem que segueix en el seu càrrec d’assessor del Departament i que ha muntat l'exposició Fabular paisatges amb doble seu a la Ciutat Comtal: el Pavelló de Victòria Eugènia i el Palau Moja.
A grans trets, es pot dir que Fabular paisatges posa sota la lupa les col·leccions dels museus moderns, col·leccions que són considerades fruit de la colonització i, per tant, ideades per les elits governants.
En certa manera, des del meu punt de vista, de forma gens ingènua, proposa una "descolonització" dels espais museístics, específicament els catalans.
El més cridaner del cas és que una part de l'exposició es dugui a terme just als peus del MNAC, museu al qual el mateix Borja-Villel, de forma velada, va acusar d'actuar de forma colonial per la negació del museu a lliurar les pintures de la sala capitular de Sixena.
Aquest petit article donaria per a mil i una reflexions sobre diversos aspectes museogràfics, educatius, socials, polítics, etc., però, com a conclusió, voldria centrar-me en un únic aspecte.
Com es pot veure en els exemples exposats, des de les institucions públiques (Ajuntament de Barcelona, Generalitat) s'està impulsant una nova proposta museística que posa en entredit tot el que s'ha fet fins ara. Això, d'entrada, podria ser un excitant joc creatiu; però el que es percep clarament és que els projectes van tots a anorrear qualsevol discurs museístic que expliqui el propi patrimoni artístic i es fomenta una mirada ahistòrica i moralitzant que desvia la possibilitat de l'apreciació estètica.
En definitiva, si no hi ha un cop de timó, el sentit de pertinença a un grup nacional que comparteix manifestacions culturals i històriques ja no serà present en l'aparador artístic i formatiu que és, en definitiva, un museu… però també una biblioteca, un teatre o un auditori.
Reivindiquem un model museístic que garanteixi i reforci el nostre patrimoni cultural i nacional.
Jordi Tomàs. Pianista i divulgador culturalInstagram: 
